Som lliures per decidir ser, o no ser, mares? Quin és el mandat social? Com ens afecta a les dones? Estan visibilitzats i acceptats els diferents models familiars? Totes les maternitats són igual de vàlides? I les criances? …

De totes aquestes qüestions vam parlar amb la Sílvia Aldavert, directora de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, Maria José Giménez, directora de l’equip volant dels serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona i mare monomarental per adopció, i Patricia Carreño, artista plàstica, docent a l’escola d’art La Gaspar d’Igualada i mare lesbiana, a la taula rodona “Ser o no ser (mares)”,  el divendres 26 de maig.

L’acte va tenir lloc al Museu de la Pell d’Igualada en col·laboració amb les companyes del col·lectiu Incòmoda, per inaugurar la seva exposició amb el mateix nom, “Ser o no ser (mares)”, per abordar el tema de la maternitat des de la diversitat i amb perspectiva feminista. Va ser tot un èxit. Vam poder gaudir d’un espai preciós, d’unes intervencions de luxe i de l’assistència de més de 200 persones, amb servei de bar, espai de cures amb taller per a infants i visita guiada a l’exposició per acabar.

Per obrir la taula, Nati Veraguas, companya de Dones Amb Empenta i moderadora, va preguntar a les tres convidades sobre com afecta el mandat social a la qüestió de la maternitat. Sílvia Aldavert va començar afirmant “la maternitat és l’eix vertebrador d’aquesta societat patriarcal que està basada en les desigualtats de gènere”.

La directora de L’Associació va explicar que “el mandat social és molt fort”. “Quantes dones de més de 40 anys coneixeu que hagin decidit per voluntat pròpia no ser mare i el que ha suposat per a elles?”, va preguntar, per il·lustrar que no som tan lliures de decidir ser o no ser mares.

Sílvia Aldavert va recordar que “el que ens hem de preguntar és quina és la voluntat que hi ha al darrera d’aquest mandat i aquest control de la maternitat, que és un control patriarcal però també capitalista”, per a què les dones ens continuem fent càrrec de la reproducció i la criança, igual que de les cures, de forma gratuïta, que és la base que sosté aquesta societat. “Perquè si nosaltres deixem de fer això, un dia, una setmana, s’atura tot”, va assegurar.

Maria José Giménez va parlar de la maternitat no biològica. Com a mare monomarental per adopció, va confiar que “em pensava que ser mare sola per adopció estava normalitzat, la sorpresa va ser que no”. En aquest sentit, va constatar que el mandat biològic de la maternitat és molt fort.

Patricia Carreño, com a mare lesbiana, va confirmar que “és un mandat molt fort, que té molt pes, però que jo sempre he sentit que no anava amb mi”, fins a formar família. “Les lesbianes no tenim referents, i molt menys de famílies”, va lamentar.

En un segon bloc, la Sílvia va desenvolupar breument sobre els drets sexuals i reproductius, que “són els drets a viure la nostra sexualitat i el nostre cos amb llibertat de fer i de decidir per nosaltres mateixes”. “I estan en risc”, va alertar, amb l’ofensiva de l’extrema dreta a nivell mundial.

Des de la seva experiència, la Maria José va parlar de l’adopció, una opció que, va comentar, “vaig decidir amb tot el desig, no com a segona opció, i pensant sobretot en la vida del meu fill”. Amb la vida del seu fill al centre, va parlar de les dificultats d’aquesta opció en l’àmbit social i escolar.

Per la seva banda, la Patrícia va relatar el fet de ser mare amb parella lesbiana: “no se’ns llegeix com a família, he de dir que és la meva dona, un concepte carca, que no m’agrada, però que he de fer servir perquè altres paraules, com parella, són obertes a massa interpretacions. Una vegada està clar això, et pregunten quina és la que ha parit, llavors estableixen mare de primera i de segona categoria, i també ens atribueixen rols tradicionals a cada una”.

Patricia Carreño va assegurar que “hem fet molts esforços -amb la seva parella, per a desnaturalitzar la maternitat”. Va raonar sobre la construcció del vincle i com “les parelles LGTBI tenim molt a aportar a les famílies heterosexuals en la construcció de nous models de criança amb corresponsabilitat”.

Per acabar, la Nati va plantejar com podem crear espais de llibertat perquè les dones puguem decidir ser no ser mares lliurement en el futur, qüestió a la que la Sílvia va respondre demanant que “trenquem ja tots aquests imaginaris per a fer un pas endavant, i no només pensar en la decisió de ser o no ser mares, sinó en pensar que tots els models de maternitat són vàlids”, amb respecte i sense jutjar.

“La construcció social de gènere està construïda des d’una idea de la maternitat molt concreta”, va dir, per concloure que “és un mandat únic de maternitat, un mandat únic de model de criança, que hem de deconstruir per construir nous imaginaris basats en la justícia sexual i reproductiva”.

La Maria José va postular que “hem de fer un esforç per anar canviant les coses, per anar visibilitzant les diferents realitats, per pensar com contribuir a la normalització de totes les opcions”. Al que la Patricia va afegir la necessitat de fer “un canvi social en què tothom assumeixi la seva responsabilitat”.

L’exposició “Ser o no ser (mares)” de la Incòmoda es pot veure al Museu de la Pell d’Igualada fins el 16 de juliol.