La pandèmia ha posat de manifest el que des dels feminismes portem dècades assenyalant. Que som les dones amb el nostre treball invisible i no remunerat, o mal pagat, les que sostenim la vida. Arreu. 

Amb la Covid-19, els rols que representem històricament s’han incrementat i intensificat sense precedents. Netegem, cuinem, cuidem, sostenim, i les que som mares ara també hem fet de professores, moltes de nosaltres a més a més, teletreballant. 

Segons una enquesta realitzada pel Centre d’Estudis d’Opinió al mes de maig, amb el confinament més dones perceben que la seva jornada laboral és més llarga, mentre que hi ha més homes que declaren que s’ha escurçat. 

La sobrecàrrega té un impacte econòmic directe. Som les dones les que ens hem vist obligades a deixar la feina o a demanar reduccions de jornada. Però també, en els nostres usos del temps i, per tant, en el nostre benestar. Té una repercussió directa sobre la nostra salut. 

Un informe sobre les conseqüències psicològiques de la COVID-19 i el confinament liderat per la Universitat del País Basc confirma fins a quin punt existeixen diferències de gènere a l’hora d’analitzar l’impacte en la salut mental de la crisis del coronavirus. De les 6.829 persones entrevistades, un 46% ha experimentat un increment del malestar psicològic general. Les dones van informar d’una escalada més acusada: el 12% va dir que havia pujat “molt”, enfront el 6,8% dels homes. 

Ho hem detectat en els nostres serveis d’atenció a dones i violències masclistes. En les atencions durant aquest període de confinament hem constatat en algunes dones aspectes de saturació emocional i una simptomatització de malestar físic. La desigualtat ens fa més vulnerables a l’ansietat, la depressió i l’estrès postraumàtic. 

La marca de gènere la trobem també a les ocupacions que han estat a la primera línia de la crisi sanitària. L’Institut per a l’Estudi i la Transformació de la Vida Quotidiana comptabilitza que en el seu conjunt, aquestes estan formades per un 65% de dones i un 35% d’homes. 

Més al detall, la presència de dones i homes és diferent en la composició de les diverses ocupacions que van donar resposta a la crisi. És el fenomen de la segregació horitzontal. Mentre que els transportistes i bombers, majoritàriament són homes, en altres ocupacions com el personal de neteja, el personal de residències de gent gran, el personal de serveis socials, el personal sanitari i farmacèutic, el professorat i la venda de productes està format en major mesura per dones.  

Les dones ocupem les feines més invisibilitzades, menys reconegudes i més mal pagades que s’han convertit en essencials, sense que aquest fet hagi millorat la vida de les persones que les desenvolupen. De vegades, tot el contrari. 

La pandèmia ha ofegat més als sectors més vulnerables. I ens ha descobert, per si no ho sabíem ja, la delicada situació de milions de persones en risc d’exclusió social. En aquest pla, les dones seguim sent les perdedores. Som les que ocupem els darrers esglaons de l’economia en general, amb feines menys reconegudes, pitjors salaris o vides laborals irregulars i submergides. 

És la situació de les dones amb ocupació temporal, les que treballen en l’economia informal, és a dir sense contracte, les treballadores de la llar i les cures sense cap classe de dret ni garantia social, les dones que cobren un 23% menys en salaris i pensions, les treballadores migrants sense papers, les treballadores sexuals, que han quedat fora de tota cobertura, o les dones que encapçalen famílies d’una sola persona adulta. 

Segons dades de Quotidiana, gairebé vuit de cada deu llars formades per una persona adulta amb fills i/ filles són monomarentals. Així, el 79% d’aquestes llars estan encapçalades per dones i tan sols el 21% per homes.  

A l’Estat espanyol, el 10% de les famílies són sostingudes per una sola persona adulta i, d’aquestes, el 82% depèn d’una dona. Tot i així, les famílies monomarentals continuen invisibilitzades i poc reconegudes, tant per la societat com per les administracions. L’impacte del confinament sobre aquest col·lectiu ha estat especialment greu, sense que s’hagin establert mesures específiques fins ara. 

En conjunt, desolador. Amb la crisi sanitària i el confinament ens hem deixat la pell, però no hem pogut evitar l’impacte. El model socioeconòmic patriarcal s’ha imposat i la situació de les dones ha empitjorat en general i en els diferents aspectes de la vida. Un retrocés en drets, autonomia i llibertats que correm el perill que es cronifiqui, o empitjori. 

Des dels feminismes creiem en canvi que, com totes les crisis, és una oportunitat per a construir un nou model social, que posi en valor els treballs reproductius. Cal repensar les lògiques econòmiques, socials i polítiques que ja hem vist que no funcionen. Canviar el paradigma. Posar la vida al centre, i no deixar que els mercats s’imposin a la sostenibilitat de la vida pel bé de tots i totes. 

Les cures són el motor de la vida, i el seu reconeixement el termòmetre d’una societat sana, responsable, inclusiva, avançada i igualitària, que permeti vides autònomes, amb garantia de drets i lliures de violències masclistes. 

COL·LABORACIÓ AMB REFEM FEMINISME. Article de DAE per al primer número de la revista “Incòmoda”, del col·lectiu Refem Feminisme, publicada al setembre del 2020.

IL·LUSTRACIÓ DE PATRICIA PICÓN, DE REFEM FEMINISME.