El dol gestacional i perinatal pels nadons que no han nascut o que han mort a les poques hores de néixer. És un dol negat, ocultat, silenciat, invisibilitzat, i per això mateix incomparable, perquè no es reconeix el patiment que comporta.
Des del programa de Salut per a Dones de DAE vam iniciar fa 10 anys un servei per treballar la salut sexual i reproductiva amb les llevadores de l’ASSIR Anoia. Per a nosaltres també va ser una descobriment quan vam començar a atendre dones que havien perdut el seu nadó. Va ser llavors que vam començar a adonar-nos de com es tracta de dols molt negats i silenciats.
Per l’experiència de l’atenció psicològica que hem realitzat durant tots aquests anys, i la formació, hem pogut constatar que és un dol que no es pot comparar amb cap altre.
El fet de no tenir l’oportunitat de conèixer al nadó, de no tenir records ni moments viscuts, ens deixa sense vivències per compartir amb amics i amigues, familiars.
Amb la mort perinatal, la mare únicament pot recordar sensacions corporals, imatges de les ecografies… El treball del dol es realitza en un pla imaginari, simbòlic, sobre les expectatives i la idealització, ja que no ha hagut relació real viscuda. Per això és tant intens.
Incomprensió per part de l’entorn
Quan es produeix la pèrdua gestacional i perinatal, els ímputs familiars o socials solen ser comparatius, de minimitzar molt i donar poca importància. Missatges de consol tals com: “millor haver-lo perdut ara i no més endavant”, “sou joves”… solen ser habituals. No es facilita, més aviat tot el contrari, la connexió amb les sensacions i els sentiments. Aquesta manca d’espai, fa que es visqui amb molta soledat.
Directe a la feminitat
“El nadó ha mort en el seu ventre i la dona ha de separar-se d’aquesta part d’ella mateixa”.
El dol gestacional i perinatal és molt difícil per la dona, afecta la seva feminitat, tant en el pla físic, com és un part sabent que el fill ja és mort, o la recuperació i el moviment hormonal sense un nadó; com l’identitari, perquè comporta la pèrdua del paper de mare, encara que també de pare, i d’una part de si ells mateixos; o el “fantasmal”, per la pèrdua del nadó imaginari i desitjat.
Una altra particularitat és el record. Si es decideix un altra embaràs, els pares sempre rememoraran aquell moment tràgic. Suposa un important estressor, fa aflorar ansietat entre altres dificultats emocionals que es puguin donar en algunes dones durant l’embaràs.
Pressió social
La cultura social valora la dona en relació a la capacitat de ser mares. La dona no existeix socialment, el que existeix és la mare. El missatge és si no ets mare, no ets ningú, perquè el ser dona no està donat. El que es dona és el paper de mare.
En aquest sentit, es produeix la frustració de no poder completar aquest mandat, aquest desig social, de no complir amb el que s’espera d’ella. Algunes dones solen sentir-se culpables i avergonyides per no poder portar al món un nadó viu. És una culpabilitat imaginària, de no ser prou dona per no poder portar un embaràs a terme.
Es produeix un conflicte amb el cos, de traïció, que si s’ajunta amb els canvis hormonals, sense cap nadó, pot arribar a ser molt dur.
A la nostra societat, la maternitat està mitificada, idealitzada. Cal entendre que també és dolorosa, que no és un conte de fades, que a vegades les coses no van bé. Però això no es diu, no es transmet. Mai esperes que pugui passar.
El dol cosa de dos…
L’habitual és centrar-se en la dona, i la parella en algunes ocasions queda més en el rol de parella i no de pare.
Hem d’estar pendents de la parella, que no veiem, perquè no és gestant. Pot patir igualment per la pèrdua del nadó i pot arribar a tenir por de perdre també la parella. El dolor no es pot mesurar, i cada membre de la parella tindrà el seu propi dol, que potser és viscut, expressat i gestionat de formes diferents.
No importa el temps que hagis estat embarassada. El temps d’embaràs no es correlaciona directament amb la profunditat del dolor que es pugui experimentar. La pèrdua desencadenarà en la parella emocions i reaccions intenses, dies mols dolorosos. Pot provocar que una parella es trenqui o pot unir i fer madurar.
La importància de plorar i dir adéu
L’Ajuntament d’Òdena va presentar diumenge un “Espai del Record” al Cementiri d’Òdena, específic pels nadons no nascuts o que han viscut molt poc. Iniciatives com aquesta són molt necessàries, importantíssimes, perquè faciliten el procés de dol.
El petit cementiri d’Òdena permet donar presència física al record, simbolitzar, reconèixer. Afavoreix el ritual, el comiat, quan en molts casos en el moment no es pot o no es vol per l’impacte que llavors es tem.
El simbolisme és essencial per a la visibilització de la pèrdua i l’elaboració del dol. Hem de donar valor i importància als símbols.
MAR GRANADOS I MYRNA GONZÁLEZ. Psicòlogues del programa Salut per a les Dones de DAE.
FOTOGRAFIA. Espai del Record al Cementiri d’Igualada.
