El dia 4 de març ha estat elegit per activistes de la Diversitat Corporal com el Dia internacional contra la Grassofòbia. És especialment aquest dia com un rebuig contra el Dia Mundial de l’Obesitat per la patologització que significa dels cossos grassos i especialment per fer una lluita dels drets i la ressignificació dels cossos demanant espais d’escolta, dignitat, respecte i inclusió per un sistema que els rebutja constantment tenint efectes devastadors per la salut: assetjament escolar, trastorns de conducta alimentària, depressió i altres malalties mentals.

L’Organització Mundial de la Salut quan parla de Salut ho fa no només des d’un punt de vista físic, sinó també emocional i mental. Per entendre d’on prové la grassofòbia cal mirar enrere i parlar del mite de la bellesa, de què es considera obesitat i perquè hi cal revisar la mirada sobre les grosses o grasses per deixar de pensar que és un tema individual i entendre que la pressió estètica és una forma d’opressió social pel qual és un problema col·lectiu i de tota la societat.

Els cànons de la bellesa estètica fan referència a uns cossos que ens recorden que han de respondre a un ideal de bellesa sovint inaccessible i que es converteix en una pressió estètica que ens persegueix en totes les etapes de la nostra vida.  Els mandats, normes i estàndards culturals que dicten com ha de ser el nostre cos i com l’hem de cuidar que incideix particularment en les dones i en els cossos dissidents en forma de violència estètica i de violència masclista.

Grassofòbia, gènere i interseccionalitat

Si bé tots els cossos poden patir discriminació, cal destacar que les dones pateixen una forta pressió/violència estètica que ve creuada pel fet de ser dona que de per si ja comporta estar en una posició diferent en el patriarcat, així ho demostren diversos estudis en què demostren que els efectes de la pressió estètica tenen més impacte en les dones. Segons  l’enquesta Òmnibus de la Generalitat de Catalunya duta a terme l’any 2022, el 60% de les dones de fins a 25 anys manifesta haver-se sentit insatisfeta alguna vegada, sovint o sempre amb el seu cos quan es mira al mirall. Així com també  l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia de Catalunya en una enquesta del curs 2020-2021 fetes a adolescents d’entre 12 i 16 anys d’escoles del país, els resultats van ser que el 47% de les noies es volen aprimar i el 41% ha fet alguna vegada dieta per aprimar-se pel seu compte sense control mèdic. Així com també es va detectar que durant la pandèmia i el aïllament les tendències a l’increment de la insatisfacció corporal van augmentar[1].

La violència estètica va molt vinculada als rols de gènere, al considerar que els homes i les dones han de tenir una “masculinitat” i “feminitat” concreta que es basa en estereotips a partir dels rols de gènere creats pel patriarcat té una marcada incidència en la imatge i el cos de les persones, però més acusadament en les dones. Els estereotips i rols de gènere intenten mantenir un ordre social en el binarisme. Ens diuen com ha de ser el cos d’un home i com ha de ser el cos d’una dona. Així ens diuen com ha de ser els nostres propis cossos, però també manen sobre la nostra visió dels cossos dels altres: ens diu que és bo i que no ho és i que és masculí i femení, que és bonic o que no ho és, quin cos és desitjable i quin no… i ens marca el camí del qual hem de fer per entrar en aquests estàndards normatius.

La calvície, la mida del nostre cos, el pentinat, la barba, el pèl, la forma de vestir, el maquillatge, la talla dels pits, els tatuatges, els pearcings… i així podríem fer una llista infinita de totes les parts del nostre cos que els cànons estètics defineixen com a estàndard i normatiu o masculí i femení. Tot el que surti d’aquest paràmetre és rebutjat, exclòs, penalitzat… no es permet la diversitat de cossos ni tampoc les dissidències normatives.

Bel Olid[2] diu que “no hi ha cossos ni cervells d’un gènere o de l’altra, hi ha normes que ens fan creure que només hi ha un cos possible si ets dona, i un altre si ets home. L’error no són els cossos ni les identitats, l’error és el sistema que fa passar per realitat el que és una construcció simplista”. Miquel Missé  en el seu llibre A la conquesta del cos equivocat assegura que no hi ha cossos equivocats, hi ha normes opressores i idees poc realistes sobre els cossos.

Dins de la violència estètica, la grassofòbia és una forma específica en la qual actua com un sistema  de classificació de privilegis i opressions, si estàs grassa ocuparàs un lloc al món diferent de si no ho ets. Ser grassa et farà invisible per accedir per exemple a certs llocs de treball, però et farà visible en els jutjaments constants sobre el cos i estil de vida.

La grassofòbia, com a discurs, alimenta la violència estètica i és el que fa que per a moltes dones el seu major malson sigui engreixar-se o estar grassa. Però les conseqüències específiques de la grassofòbia les sofrim específicament les persones grosses que en el dia a dia són les que ens enfrontem a la discriminació, rebuig, assetjament i violència.

Cal especificar també que si a ser dones i grasses i afegim altres categories biològiques socials i culturals  com l’edat, la raça o la diversitat funcional, la violència estètica creix i es fa més intensa. La interseccionalitat[3] és la suma d’identitats encavalcades que fa que és que el sistema d’opressions i privilegi operi, explicant el perquè d’un sistema injust i desigual. El cànon de bellesa és classista, grassofòbic, capacitista, racista, lgtbiqa+fòbic… perquè l’ideal de bellesa és una eina de control i exclusió social especialment de les dones i les corporalitats dissidents. No podem oblidar el biaix de classe ni d’estudis. Tenir possibilitat d’accedir a una alimentació més saludable o poder accedir a tractaments o a uns estudis o una feina amb millors condicions de vida són determinants en la salut de les persones com així ho demostra l’ESCA de 2023 (Enquesta Salut de Catalunya) que en preguntar en la valoració positiva de l’estat de la salut o de la salut bucodental sempre surt un millor percentatge entre les persones de la classe social més afavorida.

De nenes a dones: un viatge per la violència estètica

Roxane Gai en un llibre on parla de les seves pròpies vivències diu “Això és el que s’ensenya a la majoria de les nenes: que hem de ser primes i petites. Que no hem d’ocupar espai. Que hem de ser vistes però no escoltades, i que si som vistes, hem d’agradar als homes i resultar acceptables de cara a la societat…”.

La violència estètica ens acompanya tota la vida i es va construint des que naixem, present des de la infància, on des de ben petites ja se’ns va fent comentaris continus sobre el nostre cos i missatges que es van quedant gravats en la nostra ment i que anem interioritzant i que van construint la nostra identitat. Especialment en l’ adolescència, on el cos viu molts canvis i que l’assimilació dels canvis junt amb la validació per la societat que ens va bombardejant amb els seus missatges constants dels cànons de bellesa estètica. És en  aquesta etapa de la vida en la que en els últims anys molts informes i estadístiques, parlen  d’un  augment de trastorns de conductes alimentàries. L’estètica i la bellesa en el nostre context sociocultural, és una forma d’èxit, de reconeixement i de validació, que en l’adolescència és converteix en una forma de supervivència i d’acceptació enfront dels altres.

És important poder treballar la prevenció i la sensibilització des de la infància i en l’adolescència i una responsabilitat de tota la societat, per poder treballar l’autoestima i treballar la relació amb el cos. Allunyar la idea del cos com a cosificació i tractar la nostra relació amb el nostre cos d’una forma sana, amb un tracte amorós i de respecte, de cura i que sigui una aliança a la nostra vida, que ens ha de fer viure experiències de plaer i de gaudi.

El fals discurs del salutisme, la felicitat i els tòpics

La grassofòbia sovint ve disfressada del fals discurs del salutisme. És a dir, que ho centra, en el fet que estar grassa necessàriament implica un problema de salut. Quan aquesta afirmació no és sempre certa, ja que ni sempre una persona prima té bona salut ni una persona grassa té necessàriament problemes de salut. També caldria posar el focus en el què entenem per salut, ja que sovint aquesta salut es representa des de l’estat físic però no d’una manera holística, oblidant-se de la salut mental i emocional. Quan algú s’aprima normalment les persones del seu costat tendeixen a dir a l’altra persona que està més guapa, ignorant moltes vegades darrera que hi ha d’aquest aprimament i així com el contrari, quan hi ha una pujada de pes. Les raons  de les oscil·lacions de pes són diverses, sovint hi ha sofriment mental i emocional de les persones que segurament viuen en una batalla constant amb el seu cos.

La visualització d’un cos gras, acostuma a estar acompanyat per una sèrie de tòpics com la falta de voluntat, vida sedentària, mals hàbits, ser una persona gandula, capritxosa generant una sèrie de jutjaments que porten a la culpa, a la vergonya i a la insatisfacció corporal. Aquest jutjament ens acompanya tota la vida i fins i tot en la mort, com en el cas de la Itziar Castro[4], actriu i activista per la grassofòbia,  que va rebre molts comentaris i assetjaments en vida i en el moment de la seva mort pel fet de ser grassa i vinculant-ho sempre a la salut.

El canvi dels nostres cossos existeix davant del transcurs de la nostra vida com un fet inevitable però hi ha tot una indústria que fa negoci d’aquest concepte de l’ideal de bellesa. Un ideal que parla d’un cos normatiu i un cos que ha de fer el que sigui necessari per conservar la joventut.

Tot i això, caldria fer la reflexió que més enllà de si una persona grassa té problemes de salut en cap cas tenir salut o no tenir-ne ens fa mereixedors de tenir drets humans o no tenir-ne. Les persones tenen drets per ser persones i més quan es troben en un estat de vulnerabilitat que han de ser especialment protegides.

La cultura de la dieta i el fitness, el control dels cossos i els seus efectes

Els cànons de bellesa aconsegueixen que les dones perdin la connexió amb el seu cos, que es sentin insegures i estiguin sovint insatisfetes i estiguin disposades a modelar-lo i canviar-lo per entrar dins aquests estàndards de bellesa. La bellesa acaba sent i ocupant molt temps a les dones. La creació constant d’inseguretats que el patriarcat genera en el nostre cos és una eina de control i de submissió. Si hi afegim que els cànons van canviant, fa que les inseguretats sempre estiguin vives. Fa uns anys, la talla 44 es considerava una talla “normal” i ara ja es parla que seria una talla “plus size”. Per tant, mai arribem a tenir ni el cos ni la imatge perfecte. La moda també és cada dia més canviant i cada vegada més uniforme.

La cultura de la dieta és un sistema de creences, actituds i hàbits que marquen com hauria de ser el nostre cos, que promou la pèrdua de pes amb la finalitat d’accedir a un major estatus, que fomenta la dieta restrictiva, demonitzant certs aliments i fan enaltiment d’altres i que acaba posant en risc la salut de les persones exposant-la a trastorns d’alimentació i a la generació de culpa, frustració i vergonya que porta a problemes de salut emocional i mental. Junt amb la cultura de la dieta, s’ajunta la cultura del fitness que ens porta a viure l’exercici físic des d’un lloc dissassociat del nostre cos portant a trastorns com la vigòrexia o la dismorfia coporal. L’esport és bo i saludable sempre i quan no sigui vist com un sacrifici, com un càstig cap al cos, que es pugui viure com un plaer i com una forma de cuidar-se sanament.

Un dels efectes amb més creixement darrerament i a cada vegada amb edat més joves, és la cirurgia estètica. Les intervencions en cirurgia poden tenir complicacions, resultats no desitjats i impactes socials i emocionals[5].

Virgina Despentes en el seu llibre la Teoria de King Kong expressa com la violència estètica forma part de la construcció de la dona que implica un ideal ”Perquè l’ideal de dona blanca, seductora però no puta, ben casada però no anul·lada, treballadora però que no ha tingut gaire èxit per no eclipsar el meu marit, prima però no obsessionada amb el menjar, que es mantingui jove per sempre sense deixar-se desfigurar per la cirurgia estètica, mare realitzada però no acaparada pels bolquers o els deures d’escola, bona mestressa de casa però no minyona tradicional, culta però menys que un home, aquesta dona blanca feliç que ens plantifiquen tota l’estona davant dels nassos, aquella a qui hauríem de ferl ’esforç d’assemblar-nos, a part que té una pinta de matar-s’hi molt per no gran cosa, de tota manera no me l’he trobada mai enlloc. Estic convençuda que no existeix”.

Com diu Naomi Walf “Una cultura obsessionada amb la primesa femenina no està obsessionada amb la bellesa de les dones, està obsessionada amb l’obediència d’aquestes. La dieta és el sedant polític més potent en la història de les dones: una població tranquil·lament boja és una població dòcil”.

Grassofòbia mèdica, Ozèmpic i trastorns de conducta alimentària

La grassofòbia mèdica és el biaix en què la medicina atén  les persones grasses de forma diferent a que no ho farien amb les persones que no ho són. Posant el focus en el sobrepès i obesitat com a explicació de tots els problemes de salut. La conseqüència d’aquesta mirada pot ser nefasta amb resultats de trastorns de conducta alimentària i errors en els diagnòstics.

L’abordatge de l’obesitat ha de ser tractat des d’un punt de vista multifactorial, integral i que no estigui centrada des d’una mirada pescèntrica i des d’uns indicadors com l’IMC que és un indicador que en si mateix no és indicador d’un problema de salut i que originàriament prenia com a indicador per buscar el pes ideal d’un home cis i blanc. Per altra banda, la “patoligització” dels cossos grassos provoca que qualsevol problema de salut es vinculi amb el pes fent que moltes vegades es deixi d’investigar el motiu de simptomatologies provocant un greu risc per la salut de les persones.

Cal dir que ni el sobrepès ni l’ obesitat són una malaltia, encara que poden ser factors de risc i com tot factor de risc s’ha de tractar amb prevenció i d’una forma saludable per la salut física i mental de les persones.

Per altra banda, creure que la salut depèn només dels comportaments individuals és un gran error ja que hi intervenen altres factors de caire biològic i genètic així com altres que tenen a veure amb les circumstàncies socials , ambientals i els recursos sanitaris. Pel qual la salut no depèn només de la persona sinó de l’estructura social i el sistema.

Una altra qüestió que ha causat polèmica últimament és la utilització dels fàrmacs per tractar l’obesitat com l’ Ozempic que és inicialment un medicament pensat per tractar la diabetis,  però que pel seu efecte de poder produir pèrdua de pes, s’està convertint en una solució perillosa. Qualsevol tractament o procés de pèrdua de pes ha de ser abordat holísticament i amb un acompanyament d’una forma de relacionar-se sanament amb l’alimentació i amb una vida activa i teràpia. Correm el risc que aquest tipus de fàrmacs contribueixen a la idea de que la obesitat és una malaltia, substitueixin a la cultura de la dieta i cal dir que tampoc es tenen clar quins efectes produiran a llarg termini però a curt termini ja s’està veient que produeixen efecte rebot en el pes així com perills de trastorn de conducta alimentària.

En un altre ordre, hauríem de parlar de les cirurgies bariàtriques que sovint es presenten com a eines úniques quan no ha produït efecte altres fórmules de perdre pes. Cirurgies en les quals si bé poden tenir possibilitat d’èxit, han d’anar molt ben acompanyades de seguiment nutricional i terapèutic. Aquestes cirurgies poden tenir efectes secundaris molt perillosos  per la salut física i també per la salut emocional i mental, ja que signifiquen un canvi[6] en el seu cos que acaben tenint conseqüències en les seves vides personals , familiars i socials.

Cal veure el perill que hi ha en l’interès de que la grassofòbia existeixi per un capitalisme que no para de fer-hi negoci. Com menys autoestima, més rebuig i més discriminació més consum en productes de bellesa, cirurgia estètica…

La positivitat corporal, les dones curvy i les talles plus size

La positivitat corporal surt com un moviment en què el que defensa que tots els cossos són bells i intenta que ens sentim orgulloses dels nostres cossos per ser el que són, així com el contrari el que és la positivitat negativa que condueix a una opinió negativa dels cossos. Enfront aquest moviment sorgeix el que s’anomena la neutralitat corporal que treu el focus del jutjament dels nostres cossos i dona el valor al cos com el poder de les experiències vitals que ens pot oferir i l’allunya de la idea de bellesa.

El moviment curvy, molt alineat a la positivitat corporal, és fal·laç ja que el que fa és situar a una determinada dona grassa, a la que podem validar perquè obeeix uns certs requisits permesos. És a dir, dona amb cara “guapa”, i amb corbes en llocs ben considerats i proporcionats, normalment pits i malucs, vestint-los de sensualitat.

Els nostres cossos no han de ser font de disculpa ni de jutjament, no ens hem de veure obligades tampoc a fer-ne una encreuada activista sinó és el que ens ve de gust.

Violència estètica, xarxes socials i mitjans de comunicació

Els cossos grossos són els que més visibilització tenen i el que menys s’ensenyen. Les xarxes socials han reforçat l’ exposició dels cossos i de l’ideal de bellesa així com els logaritmes ens persegueixen en format d’influencers , anuncis sobre dietes, productes miraculosos, cossos perfectes.

La violència estètica existeix abans de les xarxes socials, i com sempre el patriarcat aliada amb el capitalisme troba moltes maneres d’adaptar-se i sobreviure en la història. El món de les xarxes socials amplifica els discursos que ja estan molt assentats en la societat. No només en les xarxes sinó també en els mitjans de comunicació. Tenim l’exemple amb aquest Cap d’Any amb la Lalachus en què quan es va anunciar la presentació de les campanades va rebre una onada de crítiques qüestionant la seva idoneïtat per no tenir un cos normatiu i… per tant, el que es jutjava aquí no era la seva professionalitat i sinó el seu cos. No és només  un problema de masclisme sinó de grassofòbia.

Les referents de diversitat corporal que trobem als mitjans de comunicació, a les xarxes o al món de moda són poques i quan ho acostumen a ser reben molt jutjament i pressió així com que també arriben a ser en el cine o televisió són personatges que són objecte de burla, rebuig o infelicitat.

Dret a romandre grassa/grossa

Els discursos que s’empren contra les persones de diversitat corporal són discursos en el que l’odi, el rebuig i inclòs el fàstic estan presents… com podem tenir una relació sana amb els nostres cossos des d’aquest context? Com podem tenir una salut emocional i mental equilibrada si estem en lluita permanent contra els nostres cossos?

El dia a dia d’una persona llegida com a grassa és passar de la visibilitat a invisibilitat constantment a un jutjament de com són els nostres cossos i com hi apareixen en l’espai públic i els seus efectes- Des de pensar a anar a un bar o un avió per si podré cabre-hi en el seient, si anant a una entrevista de feina el meu aspecte serà un efecte determinant per la contractació, si en la botiga que entri tindran la talla que busco, o com sentirem les mirades en un gimnàs. Els comentaris constants negatius sobre els cossos pel sol fet de ser grasses: “que si estàs gorda però ets guapa de cara, que si t’aprimessis estaries més bonica o hauries de cuidar-te més” va minvant la salut mental i emocional de les persones que pateixen la grassofòbia i les fa víctimes d’una violència que té efectes molt perjudicials que poden arribar a un trastorn de la conducta alimentària o fins i tot a una depressió.

Virgie Tovar, és una activista sobre discriminació de pes i imatge corporal, en el seu llibre “Tienes derecho a permanecer gorda”, parla dels cossos grassos com uns cossos en què pots experimentar la felicitat, en què hi cap el desig i el plaer sense culpa i sense haver d’esperar un futur per poder gaudir-lo. Un cos que és estimat, és un cos, una ment i un cor cuidat.

Les violències estètiques i la grassofòbia és la suma d’unes violències estructurals. No són un problema individual sinó col·lectiu, cultural i polític. És important ser conscient que només un abordatge des de la col·lectivitat, l’activisme social i cultural i les mesures polítiques poden fer front a les violències estètiques. El que sofrim en l’espai públic que ha acabat incorporant-se en les nostres vides privades i en els nostres entorns. Cal enfrontar-ho creant una societat lliure de violències masclistes, perjudicis, estereotips, amb equitat de gènere i en què les diversitat d’identitats de diversitats corporals visquin amb llibertat i respecte als drets humans.

BIBLIOGRAFIA:

• Anna Jeremias i Noemí Muñoz. (2024) Il·lustracions d’Intramarina. Edició Magranes SCCL. Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya.
• Barceló, Júlia i Vannier, Camille (2021)“Operació bikini” Ed. Flamboyant (2021).
• Despentes, V. (2018). Teoria King Kong. Barcelona: L’Altra Editorial.
• Despentes, V. (2018). Tienes derecho a permanecer gorda. Editorial Melusina S.L.
• Institut Català de les Dones (2023), Pla d’Acció per combatre la pressió estètica 2023-2023.
• Missé, M. (2019). A la conquesta del cos equivocat. Editorial Legales.
• Olid, B. (2019). Follem? Barcelona: Bridge.
• Pineda, E. (2020). Bellas para morir. Estereotipos de género y violencia estética contra la mujer. Argentina: Prometeo Libros.
• Piñeiro, M. (2016). Stop Gordofobia y las panzas subversas. Zambra/Baladrade.
• Piñeiro, M. (2019). 10 GRITOS CONTRA LA GORDOFOBIA. Ed Vergara.
• Wolf, N. (2020). El mito de la belleza. Continta me tienes.

ÈLIA PALOMAS I OLIVA. És jurista especialitzada en Dret Laboral i Gestió de Persones. Formada en Gènere i Violències Masclistes amb el Postgrau en Igualtat de Gènere i el Postgrau en Violències Masclistes de la UAB. Actualment, és la responsable de Relacions Laborals i Cures, i consultora de l’Àrea de formació de DAE. Viu vinculada al territori i participa dels diferents moviments socials en defensa dels drets humans.

IL·LUSTRACIÓ TRES VOLTES REBEL | Ame Soler. Il·lustradora @tres.voltes.rebel