Durant el confinament per la crisi del coronavirus se’ns va mostrar una cara amable en moltes de les imatges que ens arribaven d’habitatges diferents. Malgrat això sabíem d’una altra sèrie de realitats. Ni totes les llars ni totes les relacions són iguals. En aquest sentit es va parlar de la possible emergència de situacions de violències masclistes: la reproducció o agreujant de moltes de les quals es donaven, o l’inici de noves.
L’estrés que es podia generar pel confinament podia provocar que homes amb personalitats violentes, antisocials o aquelles que deriven la seua agressivitat en la intimitat, projectaren el seu malestar cap a les seues parelles. D’igual manera, situacions que en un altre context podrien haver-se resolt, podien desembocar en conflictes i, d’ací, en diferents tipus d’agressions.
És sabut que, en un ambient tensat, la violència psicològica podia aparéixer en forma de retrets, males cares, exigències, abusos en les tasques, etc. i fins i tot derivar en insults, crits o humiliacions. D’igual manera les agressions físiques, quan prèviament ja s’havien donat, podien tindre en l’estrés del confinament un disparador que novament les materialitzara. Aquesta mateixa situació també era una hipòtesi en aquelles parelles on no s’havien donat episodis de violència física previs, sobretot amb les personalitats masculines més antisocials i perverses. Un altre aspecte per considerar eren les possibles agressions sexuals. Si majoritàriament es donen en el si de les relacions de parella, el confinament les podia afavorir, també cedint a elles (que no consentint) com a resultat d’una «estratègia» encaminada a calmar situacions agressives, que generaren por, o prevenint situacions recognoscibles de violència.
La dificultat de rebre suport extern, sens dubte, podia dificultar una eixida a moltes situacions. Aspecte que es podia agreujar per la possible limitació de l’ús de telèfons, atés que una telefonada podria derivar en agressions de major intensitat.
Actualment sabem que el nombre de denúncies va baixar durant el període de confinament respecte al mateix trimestre de l’any anterior. Segons el balanç de les Oficines d’Assistència a les Víctimes del Delicte, durant els 99 dies de l’Estat d’Alarma van ser assistides a la Comunitat Valenciana un total de 3.466 dones víctimes de violència de gènere (parelles o exparelles dels agressors). D’elles, 810 van ser noves víctimes, un 23,37%, i, 2.656 (76,63%) ja comptaven amb un expedient registrat.
Actualment, sense confinament, però amb la COVID-19 encara rondant les nostres vides, hem de parar atenció a aquelles dones que poden seguir afectades per ella. Dones amb malalties cròniques, diversitat funcional, d’edat avançada, immigrants o amb problemes de salut mental, que per la seua vulnerabilitat davant el virus poden continuar aïllades, relegades en els seus domicilis o amb relacions socials i familiars limitades o controlades. I d’igual manera, aquelles que convisquen amb homes vulnerables i, per no exposar-los davant la malaltia, continuen amb l’aïllament i la limitació i control de les relacions socials.
JOSEP ARRANDIS GARCIA. És treballador social. Ha estudiat antropologia, estudis de gènere i diferents corrents terapèutics. Ha estat treballador del Servei d’Intervenció Espcialitzada (SIE) d’Igualada i col·labora amb Dones Amb Empenta en l’Àrea de Formació, Assessorament i Consultoria. Escriu a diferents mitjans i fa recerca en violències i estudis de gènere.
