Per què encara parlem de feminisme? Actualment, en la nostra societat, les dones no tenim cap impediment legal que ens limiti en l’accés a l’educació, en l’accés al mercat de treball, en l’accés al dret a sufragi actiu i passiu, podem conduir, passejar, vendre i comprar propietats, decidir amb qui i quan ens casem i també divorciar-nos. En determinats àmbits, fins i tot, s’han dut a terme polítiques de discriminació positiva a favor de les dones per assolir l’equitat de gènere. És necessari, doncs, continuar parlant de feminisme si els objectius s’han assolit? La igualtat formal i legal s’ha traduït en una igualtat efectiva i real? O estem vivint l’efecte pervers del mite de la igualtat?
Existeixen connexions neuronals del color rosa i del color blau?
Nen o nena? Aquesta pregunta és l’inici d’un procés socialitzador en que un infant és llegit, des del bressol, en un sistema de sexe-gènere que constitueix un ordre de construcció de les identitats femenines i masculines, i que afecta i determina totes les dimensions de la vida: aspectes sobre el seu cos, el seu desenvolupament i possibilitats en els aspectes socials, psíquics i polítics.
El sexe estaria determinat per unes característiques físiques del cossos (els caràcters biològics que distingeixen una dona i un home) i el gènere es refereix a la construcció social i cultural del que és femení o masculí. Actualment però, la visibilització de les persones intersexe, amb trets físics d’ambdós sexes, i una prevalença segons alguns estudis de 1 cada 250 naixements, qüestiona aquest pensament binari de dos sexes. I es planteja que el concepte de sexe binari es correspondria també a una construcció cultural. Existeixen estudis científics que atribueixen suposats trets cognitius diferenciats a homes i dones, en relació a l’espai, domini verbal i etc, però hem de tenir present que el cervell és plàstic, s’adapta a la realitat i no existeix cap humà no socialitzat en una cultura, a banda de que la interpretació de les dades i dels resultats mai és neutre, en la ciència també hi ha un component ideològic.
Els principals agents socialitzadors són la família i l’escola. Seguides dels mitjans de comunicació, internet i les xarxes socials, els grups d’iguals, els productes culturals com els videojocs, que tenen molta incidència en edats complicades com l’adolescència i generen un intens debat sobre el control parental.
La família és el primer agent socialitzador, els referents immediats dels infants i adolescents són els pares i mares i membres de la família que participen del dia a dia, i que són els referents dels qui aprenen els comportaments socials, els rols i estereotips. Des de nadons la diferència entre gènere es manifesta en com els anomenem i com ens relacionem amb ells: si són nenes són boniques, precioses i ells són bitxos… Hi ha una experiència en aquest sentit que es va practicar amb un nadó, quan era identificada com una nena se la tractava amb veu dolça i amb delicadesa, si l’identificaven com a nen el movien més i li parlaven amb més energia. Aquestes conductes continuen en la forma de vestir als infants, les joguines… i tot això contribueix a donar missatges subliminals que les nenes són delicades, han de cuidar la seva estètica i es capaciten més per a les tasques emocionals i curatives, mentre que amb els nens es reforcen valors com la força, la seguretat, el control de sentiments.
Tot i que molts pares i mares manifesten que eduquen de igual manera els fills i filles, la realitat és que els infants aprenen més de les realitats que dels discursos. Per tant, si el discurs és d’igualtat però la realitat és que les responsabilitats i càrregues domèstiques no estan repartides de forma igualitària entre els progenitors, els estereotips i rols de gènere guanyen terreny. Per altra banda, el treball emocional i l’apoderament són claus en l’evolució de la personalitat, és important que es potenciin les capacitats i l’esfera emocional i seguretat de forma igualitària entre els gèneres.
L’escola a debat: eduquem en igualtat? Com està el pati?
L’escola és l’agent socialitzador per excel·lència, i acaba sent un espai molt important on s’abona el terreny de la transmissió de rols de gènere i la construcció d’identitats ja des de les primeres etapes de la infància.
La lluita per l’escolarització de les nenes més enllà d’una educació bàsica és una lluita que ve de lluny. Les nenes tenien limitat l’accés a l’educació i l’educació que rebien era la denominada “cultureta”: alfabetització bàsica, tasques de labors, i les nenes de classes benestants, piano, francès… la fi era preparar-les per ser mares i esposes, i per tant, no calia que tinguessin un profund coneixement cultural i pensament crític. El pas de l’escola que segrega a una escola mixta no ha comportat la igualtat de condicions entre els dos sexes i els rols i mandats de gènere continuen sent-hi i reproduint-se. És per això que neix el concepte de coeducació, que no és la coexistència de nens i nenes en l’escola, sinó que pretén superar els estereotips i qualsevol causa de discriminació per raó de gènere.
Hi han diversos estudis que assenyalen que l’escola mixta, genera estereotips sobre els nens i nenes que acaben tenint percepcions distorsionades sobre si mateixos. L’escola creix sota una mirada androcèntrica que invisibilitza les dones i que els crea un sentiment d’inferioritat. Podem veure dos exemples molt clars:
Exep. 1 – En un estudi recent [1] es constata que solament el 7,5% de les figures que consten als llibres de text de la ESO són femenines. Per a fer l’estudi s’han analitzat 115 llibres de 19 assignatures diferents de tota l’ESO. En total s’ha arribat a crear una base de dades amb 5.527 persones de referència citades als manuals. D’aquestes, només 690 són dones (un 12,8%). Però si es té en compte el nombre d’aparicions les referències a dones rellevants disminueixen fins al citat 7,5% del total.
Exp. 2 – Un altre exemple són els patis. Els patis haurien de ser espais educatius ja que el joc és una eina pedagògica excel·lent. La realitat és que en la majoria de patis, l’espai principal és ocupat per pistes de fútbol o de bàsquet i en les estones d’oci es pot veure com els nens ocupen aquest espai, aprenent la dominació de l’espai. I les nenes es distribueixen en els espais perifèrics. En algunes escoles s’està intervenint l’ús dels espais i es constaten millores en les relacions dels alumnes i una ocupació més igualitària dels espais.
La coeducació treballa per reconstruir i transformar un rol femení que reforci les capacitacions de les dones i que el rol masculí sigui sensible proactiu amb la igualtat, solidari i responsable. Moltes vegades els educadors i educadores no són conscients del sexisme que impera en les escoles. Per tant, s’ha de focalitzar esforços i formació per a que els professionals reverteixin aquesta mirada esbiaixada i treballin per a superar-los ja que els rols de gènere acaben marcant l’elecció dels estudis (no només ja que aquí intervenen altres factors com els de classe, origen, ètnia, nivell estudis dels pares i mares).
Les conseqüències del que s’ha exposat fins ara es tradueix en dades com aquestes: l’alumnat matriculat en Cicles Formatius de Grau Mitjà en el curs 2015-2016 a Catalunya [2], en què hi ha un percentatge més alt de dones matriculades són: imatge personal (92,9% ), serveis socioculturals a la comunitat (83,5%), tèxtil, confecció i pell (84,8%) sanitat (73%), sanitat (73%) i cicles d’administració i gestió (57% ) coincidint amb capacitats i competències tradicionalment adjudicat a les dones. Les noies, educades i socialitzades en la idea del que és femení, encara escullen oficis i professions de cura als altres i d’àmbits més socials. Per altra banda, si ens fixem en els cicles tradicionalment considerats masculins, els homes són clarament predominants: els cicles formatius d’electricitat i electrònica (97,7% de dones), fabricació mecànica (97,8%), informàtica i comunicacions (93,6%), instal·lació i manteniment (97,1%), o transport i manteniment de vehicles (97,8% ).
Quan posem la mirada en els estudis superiors ens trobem en el mateix tipus de segregació. Per exemple, en la carrera d’Enginyeria Informàtica per cada nou nois hi ha una sola noia, tot i que històricament les dones han estat claus en el món de la informàtica. Un estudi de la UOC, conclou que les noies tendeixen a infravalorar-se en àmbits com en la ciència, tecnologia i matemàtiques i consideren que els nois són millors en aquests camps tot i que elles treuen millor notes. Per altra banda, els nois s’acostumen a sobrevalorar i al contrari del que es pot esperar, ni nois ni noies consideren que les dones siguin millors en llengües i biologia que els homes.
Partint de la realitat que en la universitat hi ha una majoria de dones, les dones amb títol universitari són un 60% del total, cal veure com aquesta formació qualificada es reflecteix en la seva entrada al món laboral. Les dades que obtenim apunten a que el que passa en el món de l’educació s’acaba emmirallant en el món laboral. La denominada segregació horitzontal dificulta l’accés a les dones a les professions típicament masculines i les encasella en les suposadament femenines. Segons les dades de l’Idescat sobre la població ocupada per branca professional i sexe del 4rt trimestre de 2016, les branques on majoritàriament hi ha dones són Sanitat i Serveis Socials, Activitats Culturals i Esportives, Comerç al Detall, Educació i Hostaleria, per contra les branques on predominen els homes són, entre d’altres, Construcció, Transport i Emmagatzematge, Agricultura i Informació i Comunicacions.
Qui treballa gratuïtament?
La UGT aquest any va encetar una campanya en la que denunciava que la bretxa salarial a l’Estat Espanyol es trobava en un 14,9% i que això equivalia a que les dones des del 08.11.2017 al 31.12.2017 treballaven gratuïtament. Si aquesta dada de per sí es prou significativa i alarmant, cal dir que les dones des de fa segles treballen de forma gratuïta en l’espai de cures i familiar.
Tradicionalment s’ha dit que la incorporació de les dones en el món del treball productiu ha crescut de manera significativa en els darrer anys. Quan parlem de la incorporació al món productiu, és per separar-lo del món que tradicionalment ha estat atribuït a les dones que és en el àmbit de reproducció i cures (àmbit de treball no reconegut ni remunerat). És el que hem conegut com la divisió sexual del treball, basat en l’argument de la biologia. La dona, per la seva capacitat de gestar, era la que es feia càrrec de tot el que tingués a veure amb aquest àmbit: des de la criança dels fills i filles, la cura de les persones grans, les tasques relacionades amb la llar… per contra l’home era el responsable d’aportar els ingressos principals, el que sortia al món exterior, el del treball productiu, de les lleis, de la ciència, de la política… Que també suposa una mirada classista de la història, ja que les dones de les classes populars, les nostres iaies i mares ja treballaven als camps i a la indústria com la tèxtil, però sempre en un segon lloc, moltes d’elles en una economia submergida i invisibilitzada.
Tot i així acceptant que s’ha produït aquest fort creixement de la incorporació de la dona al treball del món productiu en els últims anys, s’hauria d’haver equilibrat la balança i de forma natural els homes haurien d’haver assumit més responsabilitats en el món reproductiu i les dones haurien d’haver avançat en el món productiu, però la realitat és que hi han dades que confirmen que aquest equilibri no s’ha produït. A “L’ enquesta de l’ús del temps 2010-2011”, realitzada per l’Idescat s’aprecia com la distribució de la jornada entre homes i dones és diferent. La dona treballadora continua tenint un pes important en les tasques de cures, i de fet hi dedica quasi el doble de temps que els homes, i els homes continuen treballant més hores en l’àmbit productiu. Les dones continuen assumint més tasques no remunerades i per tant, continuen treballant gratuïtament i reduint moltes d’elles els seus contractes o tenint jornades parcials, pel que a més a més acaben tenint menys ingressos.
Què es el que pot explicar que encara hi hagi aquestes diferències? Doncs per exemple, La falta de conciliació entre la vida personal, laboral i familiar: la incorporació de la dona en el mercat de treball ha evidenciat la falta de conciliació entre les diferents esferes de vida que no es plantejaven quan la divisió sexual del treball imperava i que és bàsic per a poder avançar professionalment sense haver de renunciar a una plena vida personal i familiar. La conseqüència és que moltes dones acaben reduint la seva jornada laboral i contractades amb jornada parcial.
Una altra causa també pot ser la desmotivació amb que les dones es troben quan volen evolucionar en la seva carrera professional. És l’anomenat sostre de vidre: una expressió que fa referència a l’existència d’una mena de topall invisible amb què es troben les dones i que dificulta el seu accés als nivells de responsabilitat a causa dels estereotips i rols socials que generen prejudicis envers les seves capacitats professionals i que van desmotivant a la dona per evolucionar en la seva carrera professional.
El resultat de tot el que hem exposat és la denominada pèrdua del talent femení. Conforme l’estructura professional puja la presència de les dones disminueix. La piràmide de la trajectòria professional de l’home i de la dona [3], representa una base de titulats universitaris en què un 60% són dones, a mida que anem pujant els càrrecs de directius estratègics són ocupats només un percentatge molt baix per dones i només un 4,5% de dones ocupen direccions generals a les empreses. Les raons bàsiques que conclou aquest estudi és que la pèrdua del talent femení es sustenten en els motius ja presentats sobre la conciliació de vida familiar, personal i laboral i l’anomenat sostre de vidre.
Cal doncs prendre mesures urgents com millorar i conciliar la vida personal, laboral i familiar, les empreses han de comprometre’s a combatre aquestes desigualtats establint protocols d’igualtat, ha d’existir formació per a les dones perquè es reconverteixin en les seves professions i que les ajudin a reincorporar-se en el món del treball productiu en el cas que hagin estat fora per haver estat fent treball de cures, legislacions que reforcin i obliguin al compliment de mesures positives cap a les dones i una orientació professional en els estudis, sense biaix de gènere, per evitar segregacions en el món del treball.
La pobresa de què té nom?
Les dades sobre la taxa de risc de pobresa situen als homes en un risc de pobresa d’un 18,9% i en un 19% a les dones. Analitzant aquesta dada podem pensar que les condicions són similars però “L’estudi sobre la feminització de la pobresa”, elaborat per CCOO l’any 2016, alerta que la pobresa femenina queda invisibilitzada, a causa del criteri de quantificar els ingressos per unitat familiar pressuposant que els ingressos queden repartits en parts iguals per cada membre. Aquesta premissa fa que no es visualitzin per exemple, les joves no emancipades, persones grans amb pensions insuficients… Una dada que sí s’evidencia és que les famílies monoparentals (que les representen un 90% de dones) tenen una taxa de risc de pobresa d’un 34%.
La taxa d’atur també sacseja a les dones, en veiem un exemple el novembre passat a l’Estat Espanyol, en què el 96% de les persones noves aturades registrades eren dones, provinents especialment del sector de serveis (ocupat majoritàriament per dones). La fi de la temporada alta turística, fins i tot l’avançament de la Campanya de Nadal i el Black Friday no va permetre absorbir la pèrdua d’ocupació del mes de novembre.
La taxa d’atur a Catalunya està formada per un 43,8% d’homes i un 56,2% de les dones. L’atur ha castigat tradicionalment més a les dones que als homes. En el període de crisi, si que és cert que la taxa d’atur masculí va pujar de forma notòria sobretot per l’afectació que va tenir en sectors predominantment masculins com el sector de la construcció. Això va comportar que moltes dones haguessin de sortir del món reproductiu i buscar feina per generar ingressos familiars. Cal dir que els llocs de treball als que accedien les dones no eren treballs de qualificació i sovint precaris. A això cal sumar, que la majoria de les dones treballen en el sector de serveis a les persones que ha estat un dels més castigats en la època de la crisi i més precaritzat del que ja ho és habitualment. En la suposada recuperació econòmica actual, les dones continuen sent les més castigades, ja són les més majoritàries en el sector de serveis, que és el sector que pateix més temporalitats. Recordem la reivindicació actual de les cambreres de pis dels hotels “Les Kellis”.
Les condicions de vida no només es poden valorar en termes econòmics, sinó també en molts altres dimensions com: tenir una alimentació adequada, habitatge digne, nivell educatiu, disponibilitat de recursos materials, viure en entorn sense violència, seguretat econòmica, connexions i relacions socials, tenir cobertes les necessitats de cura des d’allò públic, ingressos propis, possibilitat de repartiment de la feina de cures i reproducció, accés a coneixement i formació, capacitat de mobilitat…
Cal fer especialment consideració de la salut en les dones, àmbit en que les dones patim també la desigualtat. Si és cert que les dones vivim més anys el que també és cert és que ho fem en pitjors condicions. La crisi econòmica ha afectat amb duresa la salut de les dones. En la última Enquesta de Salut de Catalunya, 4 de cada 10 dones pateixen una malaltia crònica enfront de 3 de cada 10 homes, les dones també pateixen més ansietat i depressió 22,6% enfront el 13,5% dels homes i un 10,5% de les dones tenen un potencial de risc de patir trastorn mental enfront d’un 6,5% dels homes. Per altra banda, la visió androcèntrica de la medicina en que s’utilitzen més homes als assajos clínics i els cossos de les dones estan menys estudiats. Especialment delicat el camp de l’obstetrícia en que associacions com DÓNA LLUM han sorgit per demanar més respecte al cos i decisió de les dones en els parts.
També en la tercera edat, les dones continuen sent més empobrides ja que perceben una pensió mitjana un 38% inferior a la dels homes, sent la prestació mitjana de jubilació femenina de 659 euros, enfront de la mitjana de 1.067 dels homes. Són dades que s’expliquen pel biaix de gènere que té el nostre sistema de protecció social, que dóna un pes central a les prestacions contributives (pensions i atur) vinculades a les cotitzacions laborals. Així moltes dones han estat, al llarg de les seves vides, en etapes sense treballar o fent-ho de forma parcial per fer-se càrrec dels infants o de persones dependents.
El fet de tenir ingressos no assegura no caure en la marginació, la dependència i la precarietat. La falta d’autonomia d’ingressos pot portar a la dependència d’ingressos masculins, tenir ingressos no es garantia de supervivència i el risc de tenir despeses imprevistes, i patir pobresa energètica també situa a les dones en una situació d’inseguretat.
Així doncs, la pobresa té nom i té nom de dona. Cal, urgentment, canviar el prisma de les polítiques del sistema de protecció de la seguretat social i de serveis socials per ajustar les realitats que actualment provoquen desigualtats manifestes en aquest camp.
Eleccions 21-D: 7 llistes, 6 candidats i 1 candidata
A l’any 1869, s’aprova el vot masculí però no és fins a l’any 1931, que s’aconsegueix l’ampliació del sufragi a les dones. És fonamental entendre que el fet de no permetre votar a les dones, es basava en el qüestionament de la seva capacitat de decisió, que es considerava excessivament emocional, i la intel·ligència de les dones. Tot i que hi havia una corrent sufragista que pensava que la igualtat en el sufragi comportaria la igualtat en tots els àmbits, hi havia una altra corrent que creia que si no es produïen canvis en altres aspectes com els àmbits laborals, o en l’àmbit de cures… no s’assoliria la igualtat real.
En l’actualitat la presència de dones a la política és encara clarament insuficient: tot i que hi ha un 35,2% de regidores electes, d’alcaldesses només representen un 18,4% . Quan arribem al Parlament les dades de la última legislatura són més positives ja que representen un 40% de l’arc parlamentari.
Tot i començar a estar més representades en el món polític, les dones ocupen càrrecs que correspondrien a la “política en minúscula” com els Serveis Socials i la Sanitat, mentre que els homes els grans espais de “política en majúscula” com Defensa, Economia, Indústria o Urbanisme. Per tant, continuem presenciant una segregació que continua sent el mirall del rols que tradicionalment han ocupat els homes i les dones.
En les eleccions que tenen lloc el 21-D de les 7 llistes electorals només una és encapçalada per una dona. Tot i que en les bases dels partits polítics hi ha cada vegada més dones militants, a mida que augmenten les estructures i el poder de partits i institucions, les dones desapareixen. Les dones pateixen també la segregació vertical en la política, és una reproducció del que trobem a la mateixa societat.
Perquè encara hi ha poques dones en el món de la política i perquè en veiem poques com a líders? Algunes de les explicacions podrien ser per la doble càrrega de les responsabilitats públiques i privades i per la cultura d’exclusió en la forma de relacionar-se les xarxes de comunicació política i financeres estan controlades per homes. A més a més, cal afegir-hi que les dones que es dediquen a la política són jutjades de manera més crítica o avaluades per la seva estètica. Les normes de discriminació positiva, com les normes de paritat o quotes han de servir per a evitar la subrepresentació de les dones en aquests espais tot i que moltes vegades aquestes normes qüestionen els mèrits de les dones, curiós que no es qüestionin mai els mèrits dels homes. També hi ha altres teories que apunten que l’ambició és un valor que associat a l’home és positiu perquè s’entén com un objectiu de millora, però quan s’associa a la dona no té el mateix sentit. Quan una dona és ambiciosa se li acaba adjudicant l’estereotip que serà capaç de fer qualsevol cosa per arribar al poder. Fins i tot per les pròpies percepcions de les dones la relació de la fama, l’èxit, i els diners les associem de forma negativa ja que ens les associem a la il·legalitat de les normes o a la poca ètica.
Les normes de discriminació positiva han de servir per assolir una vertadera igualtat, l’objectiu és que desapareguin i que el seu ús ajudi a portar de forma natural els objectius que es forcen amb l’ús d’aquestes normes.
Quant a l’associacionisme, a l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població 2011, de l’Idescat, veiem que la participació més nombrosa i també masculinitzada és en clubs esportius, seguit de l’afiliació a sindicats i partits. Les dones, per la seva banda, són majoria en associacions ecologistes, de solidaritat i ONG’s, i en les activitats a casals de gent gran. Així doncs, de nou, un patró que respon, una vegada i una altra, a la norma patriarcal que reserva la política, el treball i els esports per als homes, i la cura dels altres, de les persones dependents i de l’entorn en l’esfera pròpia de les dones.
Les dones han estat i són en els moviments socials i històricament també en les lluites sindicalistes però sovint també són obviades i invisibilitzades. Cal rellegir la història i que aquests referents femenins siguin coneguts per apoderar a les dones i convèncer-les que hem d’ocupar l’espai públic amb les mateixes condicions que ho fan els homes.
De monges a putes
En la corrent cultural del maig del 68 un dels eixos principals de reivindicació era una nova forma de gaudir i viure la sexualitat. Així com la lluita pel dret a l’accés a mitjans contraceptius i a l’avortament. Allò que és reivindicava era el dret al cos, a la llibertat i especialment al gaudi de les dones en les relacions sexuals, els anomenats drets sexuals i reproductius.
Sembla que avui tant homes com dones podem gaudir lliurement de la seva sexualitat. Les imatges amb contingut sexual explícit són comuns als mitjans de comunicació i en productes culturals com pel·lícules. Fins i tot existeix alarma social per l’accés dels i les adolescents a la pornografia i per algunes pràctiques sexuals dutes a terme per persones molt joves. Però tenir més relacions sexuals ens fa més lliures?
Recentment s’ha jutjat el cas de la “Manada”. Cinc homes han estat jutjats per una violació grupal a una noia durant les festes de Sant Fermí. El nom mediàtic del cas es basa en el nom del grup de whattsap en el que van difondre la gravació de la violació i els comentaris al respecte. Com en tant altres casos de denúncies per abusos i agressions sexuals l’estratègia de la defensa s’ha basat en el suposat consentiment de la noia. Però aquest judici ha servit per posar en evidència, un cop més, la revictimització de les dones que denuncien. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials eren plenes de notícies i comentaris. I és clar, el focus d’atenció ha estat la vida anterior i posterior als fets de la víctima.
Els últims dies en les xarxes socials també s’ha viralitzat la campanya #metoo per denunciar l’assetjament i abús sexual en el món cultural. Actrius i cantants s’han sumat a la campanya i milers de dones han replicat la iniciativa relatant situacions d’agressions i abusos sexuals.
Una de les imatges del maig del 68 són dones cremant sostenidors, com a simbolisme de la repressió dels cossos femenins. Avui, una de les possibles imatges publicitàries de la campanya de Nadal, serà el cos d’una dona seminua anunciant qualsevol producte. I existeix una gran pressió social per assolir un cànon concret de bellesa femenina, que imposa cossos impossibles i causa estralls, com els trastorns de l’alimentació. Malgrat la suposada llibertat adquirida, el patriarcat continua sometent a les dones, cosificant-les i instrumentant-les.
Un altre dels temes candents i que planteja molta controvèrsia és la dicotomia: prostitució o treball sexual. Tothom comparteix la repulsa i rebuig del tràfic de dones amb finalitats d’explotació sexual, però en relació a la prostitució exercida “lliurement”, existeixen postures enfrontades en el feminisme. Per una banda l’abolicionisme que planteja la prostitució com una de les expressions de la violència masclista. I per altre banda la vessant regulacionista, que planteja que és necessari regular drets laborals i de seguretat social a les persones que l’exerceixen per evitar la seva extrema vulnerabilitat.
On són les dones?
Des de el desembre de 2013 existeix un col·lectiu anomenat “On són les dones” que analitza la presencia de les dones en els espais d’opinió dels mitjans de comunicació de Catalunya i en denuncia la seva absència tot demanant que es doni veu i s’escolti les dones expertes en els espais d’opinió dels mitjans de comunicació. Al seu manifest argumentaven que no pot ser que el 80% d’opinadors (homes) provinguin d’un 49% de la població i només un 20% siguin dones que clarament es veuen subreprentades en aquests espais.
Aquesta absència de les dones es produeix també en diferents àmbits. L’any 1977 per primera vegada una dona va arribar a ser jutgessa en l’estat espanyol. Actualment les dones representen el 52,4% de la carrera judicial, però en la cúpula judicial són absents.
I on són les dones en l’esport? Només l’1% dels patrocinis comercials es destina a l’esport femení. Els estudis reflexen que els esports femenins sols obtenen el 5% de cobertura mediàtica. I esportistes d’elit femenines han estat noticia, però no per les seves destreses o fites assolides, sinó pel seu cos, recent maternitat o relació sentimental.
Quin són els rols femenins en pel·lícules, obres de teatre, còmics? El test de Bechdel (també conegut com a test de Bechdel/Wallace, Bechdel rule, Bechdel’s law o Mo Movie Measure) és un conjunt de normes per a avaluar el masclisme. S’analitza si es compleixen les condicions següents:
1. A la pel·lícula hi surten com a mínim dos personatges femenins.
2. Aquests personatges han de parlar l’una amb l’altra en algun moment.
3. Llur conversa ha de tractar sobre quelcom que no sigui un home. Aquesta regla no està restringida a les relacions romàntiques, sinó a qualsevol conversa que impliqui un home (p. ex., dues germanes parlen sobre el seu pare). Una variant del test exigeix que, a més a més, ambdues dones siguin personatges amb nom.
L’abundant llista de pel·lícules i obres que no superen el test demostra la visió androcèntrica de la major part de la indústria del cinema i cultural.
Alhora el llenguatge és un reflex del pensament i l’instrument mitjançant el qual ens relacionem i estructurem les idees. I malauradament el que no es nombra no existeix. Utilitzar el masculí com a genèric suposa continuar invisibilitzant a les dones. És un esforç però és necessari. Cal parar esment i començar a utilitzar un llenguatge més neutre i nombrar tant a dones com a homes.
Estudis recents també analitzen la visió androcèntrica de l’urbanisme de pobles i ciutats. Els espais públics, carrers i places, i el mitjans de transport no són utilitzats per igual. Els homes i les dones ocupen i utilitzen diferent la ciutat. A tall d’exemple un enllumenat deficient genera sensacions d’inseguretat que allunya les dones d’algunes zones urbanes.
L’efecte bumerang
L’any 2004 es va promulgar a l’Estat espanyol una de les lleis més pioneres en relació a la violència masclista, la LLLEI ORGÀNICA 1/2004, DE 28 DE DESEMBRE, DE MESURES DE PROTECCIÓ INTEGRAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE. El seu objectiu: “La presente Ley tiene por objeto actuar contra la violencia que, como manifestación de la discriminación, la situación de desigualdad y las relaciones de poder de los hombres sobre las mujeres, se ejerce sobre éstas por parte de quienes sean o hayan sido sus cónyuges o de quienes estén o hayan estado ligados a ellas por relaciones similares de afectividad, aun sin convivencia.”
És una llei que estableix mesures socials però que principalment va suposar una modificació del Codi Penal establint uns delictes especials en els que el subjecte actiu només pot ser home i el subjecte passiu (víctima) una dona. Per aquest motiu ha estat una de les lleis més criticades, rebutjades i impugnades inclús per la pròpia judicatura que la considerava discriminatòria i injusta pels homes.
Aquesta reacció ideològica contra la llei ha generat el mite de les denúncies falses. Existeix la falsa creença de que les dones denuncien per aconseguir suposats beneficis. I és un rumor tan extés que la pròpia Fiscalia de l’Estat Espanyol ha hagut de desmentir-lo dient que les denúncies falses en violència de gènere només suposen un 0,010% del total.
El Parlament de Catalunya va establir, al Codi de Família, que el règim preferent, en cas de separació o divorci, fos la guarda i custòdia compartida dels fills i filles. Aquesta mesura, que hauria de ser una mesura per promoure l’equiparació real d’homes i dones en la criança i educació dels fills, constata en nombrosos casos l’efecte bumerang de les lleis. Així alguns pares, que durant la convivència no han assumit tasques de cures, amenacen de demanar la guarda i custòdia compartida condicionant les negociacions i els processos. I la judicatura continua atorgant aquest règim, en situacions de violència, i malgrat existeixin divergències latents i obert entre els progenitors, eternitzant així el conflicte.
Els operadors jurídics, judicatura, advocacia, pèrits judicials, encara utilitzen el anomenat Síndrome d’alienació parental, malgrat la desacreditació del col·legis de psicologia al respecte. Interpreten que quan una criatura rebutja a un progenitor, majoritàriament als pares, això és causat per la interferència del l’altre progenitor, sense analitzar quina ha estat la conducta del progenitor rebutjat. És desesperant veure com encara els abusos sexuals en la infància són un tabú que no s’aborda.
És també significatiu que la Llei d’Igualtat Catalana hagi tardat tan en ser aprovada i no disposi de desenvolupament reglamentari, essent de moment un brindis al sol sense conseqüències jurídiques.
Ens volem vives, ens volem lliures
No ens podem permetre parlar d’igualtat en una societat on la violència masclista continua sent els titulars de les notícies dia darrera dia. La violència masclista hauria de ser una prioritat d’Estat, una xacra social inadmissible. La violència comença amb els micromasclismes, la violència quotidiana invisible i subtil, i acaba en fets explícits i visibles com la violència física, les agressions sexuals i finalment els feminicidis. Cap dels aspectes analitzats en aquest article és baladí, tots sustenten el sistema patriarcal que fonamenta la violència contra les dones i les nenes.
La igualtat no pot ser un miratge, no pot ser només una declaració d’intencions. Hi ha d’haver la voluntat real de canviar la societat, una organització política, social i econòmica que és androcèntrica. Hem d’exigir l’equitat de gènere i treballar per desarticular el model patriarcal. Les dones no volem entrar en institucions i espais masculinitzats i adaptar-nos a aquestes estructures sinó que volem modelar-les perquè siguin inclusives i comportin una igualtat efectiva i real. I cal exigir que totes les polítiques públiques i els pressupostos tinguin perspectiva de gènere.
Cal tornar a explicitar que el masclisme i el feminisme no són dues cares de la mateixa moneda: mentre el masclisme és un sistema d’opressió, el feminisme és un sistema que busca la llibertat i l’emancipació, promovent l’equiparació de drets i oportunitats i defensant el apoderament femení i la capacitat d’agència de les dones, per a decidir sobre les seves vides. El feminisme és un moviment que lluita per a fer efectiva la Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu article 2: “Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició”.
El feminisme no és un cos teòric únic, hi ha diferents corrents, les anomenades oles del feminisme: el feminisme de la igualtat, el feminisme de la diferència, el feminisme queer… Actualment existeixen revisions crítiques al feminisme hegemònic, per ser considerat blanc (colonial) i de classe social. El repte és construir una mirada transversal que no oblidi la intersecció entre el gènere i la racialitat, la religió, l’orientació sexual, els transfeminismes i la necessitat de construir un feminisme descolonial. Parlem de feminisme, però en realitat, hauríem de parlar de feminismes per recollir tota aquesta diversitat.
No podem oblidar iniciatives de grups d’homes que parlen de noves masculinitats, i reivindiquen reformular la concepció clàssica del ser home, deconstruint els rols de gènere.
Actualment no som iguals perquè no som lliures. No tenim les mateixes condicions i la societat està plena d’estereotips i polítiques. Cal doncs lluitar per ser lliures i emancipar-nos per poder parlar d’igualtat i equitat de gènere. Cal doncs que el feminisme continuï lluitant per defensar la idea radical de que les dones som persones.
[1] Font: Ana López-Navajas, autora de l’estudi Anàlisi de l’absència de les dones en els manuals de l’ESO. Una genealogia del coneixement ocultat [2] Font: http://iqobservatori.org/els-cicles-formatius-son-mirall-del-patro-de-genere [3] Font: Piràmide de la Trajectòria Professional de l’Home i la Dona. Estudi de les Dones en els Consells d’Administració de les empreses a Catalunya realitzat per l’Observatori Dona, Empresa i Economia.
Article publicat a la “Revista d’Igualada”, número 57, desembre de 2017.
ÈLIA PALOMAS I OLIVA. És llicenciada en Dret per la UB i màster de Treball i SS pel Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB). Postgrau de Relacions Laborals i Gestió de Persones per la UVic-UCC i màster en Drets Humans, Democràcia i Globalització per la UOC. Actualment, és la responsable de Relacions Laborals i Cures de Dones Amb Empenta.
NATI VERAGUAS AGUILERA. És llicenciada en Dret per la UB, directora del Servei d’Intervenció Especialitzada en violències masclistes – SIE Igualada, i co-directora de Dones Amb Empenta. És membre de Dones Juristes.
