La violència i els maltractes dins la parella s’han considerat històricament com un fet que concernia quasi exclusivament a les relacions heterosexuals. Són diversos els factors que han repercutit en aquesta situació.
Com a fenomen social, per una part, hem de tenir en compte la poca visibilitat de les experiències de vida respecte a la sexualitat no heterosexual quasi fins entrat el s. XXI. L’homosexualitat com a vivència múltiple i variada es visibilitza amb importància mediàtica i social al context espanyol a finals de la dècada dels noranta1 del s. XX i amb el context generat per l’aprovació del matrimoni igualitari entre persones del mateix sexe el 2005. A aquest aspecte se li suma que la visibilitat social de la violència a les relacions de parella heterosexuals comença a prendre força a partir de la dècada dels vuitanta del s. XX i en el cas d’Espanya -tot i la seua gran rellevància social i formar part de l’agenda del moviment feminista- sobre tot, amb la repercussió del cas Orantes.
Des d’una perspectiva cognitiva hi ha també una sèrie de creences com l’informe de la FELGT (2011) sobre violència a parelles del mateix sexe va remarcar, i que han influït i formen part d’aquest sumatori, alimentades per les que conformen l’imaginari de les relacions heterosexuals i que redueixen i limiten les biografies relacionals de les parelles homosexuals. Una de les més esteses és la suposada igualtat en tractar-se de relacions intragènere, que no contempla les múltiples i variades vulnerabilitats i carències que cada subjecte pot arrossegar i que, al mateix temps, exterioritza la idea que moltes actituds i comportaments, si es donen, és amb el consentiment i la permissivitat directa o indirecta2 de qui podríem anomenar com la víctima, avalada amb dues creences: una que es situaria en la idea de la simetria de condicions físiques, que comportaria la defensa de l’agredit/a o la baixa intensitat de l’agressió; i una altra, que focalitza les formes de violència en la física, excloent la resta. Relacionada amb aquesta creença hi és el de la violència creuada o justificada, en què la psicològica es veu com una discussió i la física com una agressió recíproca entre ambdues parts, de baixa intensitat o on no hi ha reacció agressiva perquè no es vol.
Tenim també les creences sobre els subjectes de l’agressió, víctima i victimari, amb l’imaginari que les dones no poden exercir violència i ser maltractadores i, per extensió, que si es dona, és exercida per les lesbianes masculines i, en oposició, que els homes no poden ser víctimes de violència i en cas de ser-ho, no de violència física.
Però tot i açò, la violència en les relacions de parella homosexuals, hi existeix, encara que la pròpia idiosincràsia de les relacions entre parelles del mateix sexe ens remet a una sèrie de característiques diferenciades amb la que es dona a relacions heterosexuals. Hem de considerar al respecte que, actualment en la majoria de casos, gais, lesbianes i bisexuals han tingut unes biografies marcades per la violència estructural externa i simbòlica que els/les ha situat als marges socials i amb carències respecte a les relacions sexe-afectives que han col·locat a molts/es d’ells i elles en entorns emocionals de vulnerabilitat, aquest fet, però, ha necessitat d’una determinada resiliència que, com ens remet Cyrulnik, fa que es consolide una major empatia i sensibilitat vers l’altre, aspectes fonamentals en la prevenció de diferents formes de violència. Altres expressions remarcables són l’entesa del compromís no tan ferm quan no es conviu, la temporalitat de moltes relacions o la configuració interna de les mateixes, elements tots ells que estan en la base de la durabilitat i intensitat de les diferents formes de violència.
Actualment encara hi ha un dèficit d’estudis que ens apropen a una comprensió i descripció exhaustiva de les dimensions de la violència i del maltracte en aquestes relacions. Fins i tot la prevalença varia molt segons recerques, situant-se entre un 25% i un 60%. Aquesta disparitat, en realitzar-se moltes recerques als mateixos contextos geogràfics, ens pot portar a diferents hipòtesis, també a pensar en les metodologies emprades i en la necessitat de més estudis que afinen els percentatges aportant dades més semblants.
Avançant alguns dels resultats d’una recerca actualment en marxa que busca aprofundir en les diferents dimensions que pren la violència i el maltracte en les relacions homosexuals, es pot aportar que si bé es donen moltes relacions on la violència i maltractes hi són presents, de tot tipus, i amb diferents parelles al llarg del cicle vital, també s’identifiquen moltes situacions designades com a formes de violència i/o maltracte que son percebudes amb una intensitat baixa3, aspecte que és el que en diferents casos perllonga la relació temporalment, i que la situa més amb el que denominaríem tractes no adequats o en oposició a una esfera afectiva de bons tractes basats en l’empatia i assertivitat, la igualtat i l’equilibri en la relació. Un altre aspecte rellevant és la no continuïtat que se li dona a la violència física, sobretot a aquella percebuda amb intensitat, fet que fa no entrar en una roda de la violència en què aquesta hi està present de forma continuada i que ajuda a situar-se en fases on aquesta es minimitza i naturalitza. Els casos expressats de violència física apunten majoritàriament un episodi, en algun cas dos i pocs més de dos4.
Molts dels qüestionaris i entrevistes han fet palés la violència reactiva d’un tipus o un altre utilitzada per moltes persones. Aquestes mateixes s’han identificat en alguns casos com a victimaris/es, independentment d’haver-la rebut directament, i havent-la exercit amb altres parelles. Fet que contrasta amb aquelles persones que afirmen no haver sofert cap forma de violència o maltracte i que, en cap cas, tampoc consideren haver-ne exercit. Resulta interessant aquest fet, per una part donat que a les entrevistes sí s’ha pogut confirmar en un parell de casos formes de maltracte no físiques, però sí psicològiques, socials, ambientals (crits) i sexuals (comentaris humiliants) reiterades, però no percebudes com a tals, excusant-se i exculpant-se amb la idea que si hi haguera hagut alguna forma de violència o maltracte, la llògica hauria estat trencar amb la relació i no continuar amb ella, emparant-se amb la falsa creença de la igualtat i l’equilibri entre les parts que componen la relació. I per una altra part, ja que l’experiència de la violència també facilita poder identificar-se en els casos d’haver-la exercit, tot i la dissonància cognitiva que es pot generar per a no situar-se en ella, en saber dels seus efectes i negativitat i per això negar-ho en entrar en conflicte. Aquest és un aspecte rellevant de cara a la prevenció i que ens interpel·la en la necessitat de crear recursos especialitzats per a aquelles persones que identificant-se com a victimaris/es, volen canviar aquesta situació, una de les qüestions també aparegudes als qüestionaris i entrevistes.
Per últim, assenyalar com a la recerca, i com a forma de prevenció de relacions no sanes o tòxiques, s’ha expressat la ruptura de moltes d’elles quan s’han observat determinats comportaments i actituds com gelosia o altres que podrien ser la llavor de relacions amb tractes no adequats, lluny del que consideraríem bons tractes o com a germen de possibles i/o potencials relacions de violència o maltracte. Aquest fet vindria donat pels elements i característiques ja assenyalats anteriorment que conformen moltes de les relacions homosexuals i també, com a les entrevistes se’ns ha remarcat, per una no elevada dependència emocional (principalment abans d’establir-se fortament la relació segons els relats de les entrevistes) i determinada facilitat en trobar i/o mantenir relacions sexuals i afectiu-sexuals (encara que en menor grau i diferent segons sexe/gènere, remarcant-se també la dificultat d’establir relacions de parella en molts casos i segons determinades característiques personals), facilitada amb les aplicacions de contactes sexuals i relacionals.
Bibliografía:
Arrandis Garcia, J.: 2020. Les no-parelles com a forma de parella. nosaltreslaveu.com.
Cyrulnik, B.: 2015. Las almas heridas: las huellas de la infància, la necesidad del relato y los mecanismos de la memoria. Gedisa.
Rebollo Norberto, J. y Gómez García, B.: 2011. Informe sobre la situación de la violencia en parejas del mismo sexo. FELGTB.
JOSEP ARRANDIS GARCIA. És treballador social. Ha estudiat antropologia, estudis de gènere i diferents corrents terapèutics. Ha estat treballador del Servei d’Intervenció Espcialitzada (SIE) d’Igualada i col·labora amb Dones Amb Empenta en l’Àrea de Formació, Assessorament i Consultoria. Escriu a diferents mitjans i fa recerca en violències i estudis de gènere.
