On són les dones? 

És una pregunta que tant ens podem fer en sectors en què les dones estan participades de manera molt minoritària 1(construcció, les Tic i sector primari) i no estan representades en els càrrecs de responsabilitat però també en sectors feminitzats caracteritzats per la seva desvalorització social i la seva menor retribució en el mercat. Totes elles pateixen una discriminació sistemàtica: unes topen amb el sostre de vidre i altres es troben atrapades en feines que sovint tot i ser essencials, al ser professions poc valorades (perquè sovint són treballs que han estat històricament de cures i per tant, no retribuïdes)  són les menys reconegudes i més precaritzades. És el que anomenem com a terra enganxós que fa referència a la barrera invisible de tasques culturalment associades a les dones. 

Esfera productiva i reproductiva 

No es pot parlar de la presència de la dona en el mercat laboral sense vincular-ho amb l’esfera personal i familiar. La conciliació, la corresponsabilitat i la gestió del temps s’han convertit en  eixos  vertebradors de com construir una millora de la vida de les persones en tots els àmbits. Les dones hem constituït històricament el puntal on la família es recolza, la que suporta tota la càrrega de les cures… Però el sistema s’ha encarregat de no reconèixer aquesta feina com a productiva ni transformar-la en retribuïda. Com diu Silvia Federici: “el que anomenen amor, nosaltres ho anomenem treball no pagat”, és el combat contra la naturalització que les dones siguin les encarregades d’assumir de forma gratuïta les tasques reproductives i de cura. El capitalisme agafa el salari com a base per reconèixer les activitats productives i no productives, i també les persones que ho són o no ho són. En els anys 70, vam veure que la dona accedia massivament en el mercat de treball sense tenir en compte les conseqüències: va implicar la majoria de vegades,  que la dona acabés convertint la seva vida en dobles jornades i l’intent de convertir-nos  en “superwoman”, que no és res més que una figura creada per un sistema capitalista i patriarcal, que pretén tenir a la dona treballant a dins i a fora de casa, mal retribuïda i jutjada constantment per la seva imatge i pel seu cos. 

L’accés a la dona al treball es va vendre en el seu moment com l’alliberament de la dona, i en certs aspectes, ho va ser però bàsicament per la dependència econòmica cap a l’home (que fins i tot va crear certes violències de molts homes que no acceptaven aquesta situació), però al cap dels anys l’anàlisi és que no ha permès el trencament de construccions socioculturals molt arrelades i continuen pesant de manera notable sobre les dones les càrregues de cura i de l’esfera reproductiva. La dona s’ha integrat en un món laboral d’homes i pensat per homes. El mercat laboral no ha tingut en compte les tasques reproductives ni de cures,  ja que no es percebien com a responsabilitat dels homes que era qui ocupaven aquest espai i les conseqüències d’això les trobem en jornades inacabables, reunions fora de l’horari laboral, no s’han contemplat serveis de llar d’infants, no hi ha flexibilització d’horaris… Tot això porta a qüestions com que les dones acabin sent les que redueixin les seves jornades laborals i que algunes d’elles acabin deixant les seves feines, agafant excedències i renunciant a la seva carrera professional. Altres acaben renunciant a la maternitat per por a perdre la seva feina o a no ser valorades com abans de ser-ho. 

Patriarcat i masclisme en l’entorn laboral  

El Patriarcat té els tentacles molt llargs i el masclisme resideix en l’àmbit laboral en petites violències quotidianes com els micromasclismes (acudits, tractes subtils…) des de la bretxa salarial per raó de gènere2 així com a casos més greus, com l’assetjament sexual. 20.300 dones van patir assetjament sexual o per raó de sexe segons l’Enquesta de Violència Masclista, el que significa que un 12% de les violències masclistes provinent de no-parelles tenen lloc en l’entorn laboral. Les organitzacions i les empreses avui han de ser molt fermes en aquesta lluita. Cal el compromís de no permetre les desigualtats ni discriminacions en cap de les seves formes. La responsabilitat corporativa implica fer plans d’equitat, plans de prevenció contra l’assetjament sexual, plans de conciliació de vida personal, laboral i familiar i adoptar mesures de promoció, formació, mentoratge i carreres professionals… Cal treballar per una cultura corporativa i que les empreses siguin espais segurs  i fomentar la promoció i incentivació del talent femení, visibilitzant referents i líders femenins. És important que les empreses entenguin que les persones són el principal actiu que tenen i reconèixer als i les professionals de RRHH com a personal estratègic en l’organització. 

El món polític i sindical té deures en aquest sentit, ja que cal regular les condicions de vida i laborals i afavorir la conciliació, la corresponsabilitat  i una millor gestió del temps. 

Noves generacions i noves realitats 

Les noves generacions (millenials i centenialls)  fa temps que intenten trencar aquest model de vida i de treball i pretenen que la feina no sigui el centre,  sinó la vida. Ja no volen ser controlats, no volen la presencialitat (han nascut en l’era digital) i volen sentir que les relacions de confiança són les que manen les relacions laborals. Evidentment valoren el salari però sobretot molt més el salari emocional: horaris flexibles, beneficis socials… Unes de les seves reivindicacions és el teletreball, que sembla haver-se convertit en la gran salvadora d’aquesta pandèmia. El teletreball és un model d’organització i execució de treball que ha de permetre un model de vida millor, però això no es produirà de manera automàtica.  

S’ha demostrat que cal regular el treball en perspectiva de gènere, i el teletreball si no es regula així, acabarà invisibilitzant a les dones com han fet altres mesures com l’excedència i la reducció de jornada. 

Els feminismes com a motor de canvi 

Judith Butler diu: “No crec que les dones siguin el futur, crec que és el feminisme”. El feminisme/s el que realment vol és un canvi global social, econòmic i polític, en què ni el gènere, ni la classe social ni cap altra discriminació (diversitat funcional, orientació sexual, origen…) exploti i desvaloritzi a les persones més precaritzades i vulnerables. Cal tenir presència en el món laboral, per fer que el futur cada vegada més tecnològic, no sigui antropocèntric i es fixi en l’estàndard de l’home blanc i jove i tingui la mirada oberta a totes les realitats. 

Les darreres reivindicacions del 8-M i de la vaga de dones, diuen ben clar: “Si les dones s’aturen, el món s’atura!”, per tant, el feminisme per canviar-ho tot. Si volem un món laboral  millor, passa per fer un món més sostenible, just i igualitari.  

ÈLIA PALOMAS I OLIVA. És llicenciada en Dret per la UB i màster de Treball i SS pel Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB). Postgrau de Relacions Laborals i Gestió de Persones per la UVic-UCC i màster en Drets Humans, Democràcia i Globalització per la UOC. Actualment, és la responsable de Relacions Laborals i Cures de DAE.

IL·LUSTRACIÓ DE REFEM FEMINISME. 

Article realitzat per al primer número de la revista “Incòmoda”, del col·lectiu Refem Feminisme, al setembre de 2020.